Només cal que aneu a l'enllaç de sota i cliqueu l'opció "Free Download" per iniciar la descàrrega de l'arxiu que conté tots els programes de la temporada.
Un cop acabada la segona temporada, us oferim tots els programes que hem emès perquè us els pugueu descarregar i tornar a escoltar quan vulgueu.
Només cal que aneu a l'enllaç de sota i cliqueu l'opció "Free Download" per iniciar la descàrrega de l'arxiu que conté tots els programes de la temporada.
Només cal que aneu a l'enllaç de sota i cliqueu l'opció "Free Download" per iniciar la descàrrega de l'arxiu que conté tots els programes de la temporada.
Salva Artesero

Aquest dimarts, dia 16 de juny, el VEUS acomiada la temporada amb l'emissió del programa EN DIRECTE des de la BIBLIOTECA de Sant Feliu, a partir de les 22 h.
Amb la lectura dramatitzada d'una escena de l'obra Excés (Bash) de Neil LaBute (dramaturg i director de teatre i cinema nord-americà).

No us perdeu aquesta excel·lent oportunitat d'assistir a una vetllada única!
Parles Escoltes Veus
Salva Artesero

"Un escritor que se cruza con el diablo y no lo reconoce,
no es digno de llamarse escritor"
Aquesta setmana ens visita el José Antonio Vila, que ens llegeix el seu assaig titulat Pequeña semblanza del diablo. En una conversa d'allò més interessant ens explicarà, entre moltes altres coses, per què diu que el seu personatge de ficció favorit és, ni més ni menys, que el diable.

Homenatge a Mario Benedetti, que va morir el passat 17 de maig.

I la segona part i desenllaç de The night of the hunter (La nit del caçador), narrada per l'actor (i director de la versió cinematogràfica) Charles Laughton.

"Veus" és un programa relaxant,
que ajuda a relativitzar les presses de cada dia,
amb converses,
música,
contes,
curiositats,
i qualsevol cosa
que ens sorprengui avui en dia.
Parles
Escoltes
VEUS
Salva Artesero
Aquesta setmana us oferim una pluja de clàssics i d'actuacions estelars, o, si més no, per recordar.


Des de les pel·lícules Some like it hot (Con faldas y a lo loco), The fabulous baker boys (Els fabulosos Baker Boys) i Wild at Heart (Corazón salvaje), ens arriben, a través de les seves bandes sonores originals, les actuacions de Marilyn Monroe, Michelle Pfeiffer i Nicolas Cage, respectivament.
Parlem de tres monstres de la història de la literatura: Robert Louis Stevenson, Stefan Zweig i Lev Tolstoi, dels quals us llegim fragments de tres de les seves obres: L'illa del tresor, Mendel el de los libros i Història d'un cavall.




I tenim una excel·lent oportunitat d'escoltar la primera part d'un document realment extraordinari: The night of the hunter (La nit del caçador), novel·la de Davis Grubb, portada al cinema per l'actor Charles Laughton en la que va ser la seva única experiència en la direcció.

Es tracta de l'aterridora història de dos petits germans perseguits per un predicador oportunista -interpretat per Robert Mitchum- que no s'aturarà davant de res per tal d'aconseguir el botí que els nens amaguen.
Malgrat que aleshores aquest film va ser tractat amb molt de rigor per la crítica i el públic, el temps ha posat al seu lloc aquesta magnífica pel·lícula, avui considerada entre les millors de la història del cinema.


Escoltem un enregistrament deliciós on el mateix Charles Laughton explica com si fos un conte la història de la nit del caçador. La música que l'acompanya és de Walter Shumann.
No us perdeu la segona part en el programa vinent!

Poemes de Lidia Bravo:
DECLARACIÓN DE INTENCIONES
Lidia Bravo
Es en defensa propia que te quiero.
En la madrugada de tus manos de tierra
soy inocente como el asombro de una anciana
que contempla el mar por vez primera
y mi nombre en tu garganta
es tan antiguo como las piedras
que engendraron el fuego.
Es en defensa propia que te quiero.
Como quieren los secretos a los bosques
y los gritos a las ciudades desiertas de agosto
y la risa al eco de las montañas más altas
y el silencio a la noche
como un telón para ocultar las respuestas.
Y no quiero morir
sino quedarme contigo
como el otoño quiere quedarse sin hojas.
LA HUIDA
Lidia Bravo
Mi amor busca lo que ya ha encontrado como si aún no fuera suyo.
Se le escapan las noches de las noches que duerme conmigo
como el agua escapa siempre del agua.
Hay tardes que toma mi mano, y me mira, y no me conoce.
Hay tardes que vive muy lejos a mi lado y me echa de menos
y me persigue
como las calles persiguen siempre a otras calles,
sin alcanzarlas.
Luego regresa a mi pecho con la sonrisa cercana;
porque hay tardes que mi amor siente nostalgia
por lo que nunca ha vivido,
por un futuro que recuerda desde hace muchos años
y que ahora le alcanza,
mientras busca lo que ya ha encontrado
sin buscarlo,
como el agua encuentra siempre al agua.
I ens acomiadem amb tota l'energia de Iggy Pop i la seva versió del Louie Louie:


Des de les pel·lícules Some like it hot (Con faldas y a lo loco), The fabulous baker boys (Els fabulosos Baker Boys) i Wild at Heart (Corazón salvaje), ens arriben, a través de les seves bandes sonores originals, les actuacions de Marilyn Monroe, Michelle Pfeiffer i Nicolas Cage, respectivament.
Parlem de tres monstres de la història de la literatura: Robert Louis Stevenson, Stefan Zweig i Lev Tolstoi, dels quals us llegim fragments de tres de les seves obres: L'illa del tresor, Mendel el de los libros i Història d'un cavall.




I tenim una excel·lent oportunitat d'escoltar la primera part d'un document realment extraordinari: The night of the hunter (La nit del caçador), novel·la de Davis Grubb, portada al cinema per l'actor Charles Laughton en la que va ser la seva única experiència en la direcció.

Es tracta de l'aterridora història de dos petits germans perseguits per un predicador oportunista -interpretat per Robert Mitchum- que no s'aturarà davant de res per tal d'aconseguir el botí que els nens amaguen.
Malgrat que aleshores aquest film va ser tractat amb molt de rigor per la crítica i el públic, el temps ha posat al seu lloc aquesta magnífica pel·lícula, avui considerada entre les millors de la història del cinema.


Escoltem un enregistrament deliciós on el mateix Charles Laughton explica com si fos un conte la història de la nit del caçador. La música que l'acompanya és de Walter Shumann.
No us perdeu la segona part en el programa vinent!

Poemes de Lidia Bravo:
DECLARACIÓN DE INTENCIONES
Lidia Bravo
Es en defensa propia que te quiero.
En la madrugada de tus manos de tierra
soy inocente como el asombro de una anciana
que contempla el mar por vez primera
y mi nombre en tu garganta
es tan antiguo como las piedras
que engendraron el fuego.
Es en defensa propia que te quiero.
Como quieren los secretos a los bosques
y los gritos a las ciudades desiertas de agosto
y la risa al eco de las montañas más altas
y el silencio a la noche
como un telón para ocultar las respuestas.
Y no quiero morir
sino quedarme contigo
como el otoño quiere quedarse sin hojas.
LA HUIDA
Lidia Bravo
Mi amor busca lo que ya ha encontrado como si aún no fuera suyo.
Se le escapan las noches de las noches que duerme conmigo
como el agua escapa siempre del agua.
Hay tardes que toma mi mano, y me mira, y no me conoce.
Hay tardes que vive muy lejos a mi lado y me echa de menos
y me persigue
como las calles persiguen siempre a otras calles,
sin alcanzarlas.
Luego regresa a mi pecho con la sonrisa cercana;
porque hay tardes que mi amor siente nostalgia
por lo que nunca ha vivido,
por un futuro que recuerda desde hace muchos años
y que ahora le alcanza,
mientras busca lo que ya ha encontrado
sin buscarlo,
como el agua encuentra siempre al agua.
I ens acomiadem amb tota l'energia de Iggy Pop i la seva versió del Louie Louie:
Enganxa't al VEUS
Salva Artesero
EL DINOSAURIO
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.

Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.
Augusto Monterroso
Al VEUS d'aquesta setmana ens acompanya la fina ironia d'Augusto Monterroso, la prosa poètica de Mario Benedetti, i la poesia de Marta Pessarrodona i Juan Boscán. Viatjarem al Berlin dels anys 20 de la mà de Joseph Roth, i, màgicament, passarem d'Alemanya a Japó, en aquest cas amb la novel·la Narayama, de Shichirô Fukazawa.
A la Dieta Equilibrada la pel·lícula Déjame entrar (Lat den rätte komma in), de Tomas Alfredson, actualment en cartellera. Es tracta d'un film inquietant que aborda temes com l'adolescència, l'amistat, el rebuig i la lleialtat. Pertorbadora i fosca, la història és, alhora, poètica i inesperadament tendra. Els seus joves protagonistes, Kare Hedebrant i Lina Leandersson, ens ofereixen unes interpretacions commovedores.

QUIEN DICE QUE LA AUSENCIA
Juan Boscán
Quien dice que la ausencia causa olvido
merece ser de todos olvidado.
El verdadero y firme enamorado
está, cuando está ausente, más perdido.
Aviva la memoria su sentido;
la soledad levanta su cuidado;
hallarse de su bien tan apartada
hace su desear más encendido.
No sanan las heridas en él dadas,
aunque cese el mirar que las causó,
si quedan en el alma confirmadas.
Que si uno está con muchas cuchilladas,
porque huya de quien lo acuchilló,
no por eso serán mejor curadas.

COLOR DEL MUNDO
Juan Boscán
Quien dice que la ausencia causa olvido
merece ser de todos olvidado.
El verdadero y firme enamorado
está, cuando está ausente, más perdido.
Aviva la memoria su sentido;
la soledad levanta su cuidado;
hallarse de su bien tan apartada
hace su desear más encendido.
No sanan las heridas en él dadas,
aunque cese el mirar que las causó,
si quedan en el alma confirmadas.
Que si uno está con muchas cuchilladas,
porque huya de quien lo acuchilló,
no por eso serán mejor curadas.

COLOR DEL MUNDO
Millones y millones. En todas las monedas. Eso es lo que nos cuesta averiguar si hay seres vivientes (Adanes y Evas, serpientes o gorilas, árboles o praderas) en planetas de roca o quién sabe de qué, en tanto que en este planetito con vida miles de niños mueren de hambre civilizada.
Los sentimientos se deslizan, a veces se refugian en guaridas de amor, pero cuando emergen al aire preso o libre, dan el color del mundo, no del universo inalcanzable sino del mundo chico, el contorno privado en que nos revolvemos. Gracias a ellos, a los sentimientos, tomamos conciencia de que no somos otros, sino nosotros mismos. Los sentimientos nos otorgan nombre, y con ese nombre somos lo que somos.
Mario Benedetti, de Vivir adrede.
Los sentimientos se deslizan, a veces se refugian en guaridas de amor, pero cuando emergen al aire preso o libre, dan el color del mundo, no del universo inalcanzable sino del mundo chico, el contorno privado en que nos revolvemos. Gracias a ellos, a los sentimientos, tomamos conciencia de que no somos otros, sino nosotros mismos. Los sentimientos nos otorgan nombre, y con ese nombre somos lo que somos.
Mario Benedetti, de Vivir adrede.
I molta música: Dido, Eddie Vedder (de la BSO de Into the wild, de Sean Penn), Tom Waits, i Vanessa Carlton. Aquí us deixem una interessantíssima versió acústica del seu A thousand miles a càrrec de Tiffany Jo Allen.
I, a més, les curiositats i altres sorpreses...
Parles, Escoltes, Veus
Ruth
La setmana de Sant Jordi us declarem el nostre amor pels llibres, tot recordant-vos que aquests dies també se'n poden LLEGIR...
"En el sótano (…) viví un milagro. Por primera vez en mi vida entendí lo que es un libro. Un libro es un mundo mágico repleto de pequeños signos que pueden resucitar a los muertos y darles vida eterna. 
Resulta inconcebible, fantástico y “mágico” que 27 letras de un alfabeto puedan componerse de tantas maneras que lleguen a llenar enormes estanterías de libros y que nos introduzcan en un mundo que nunca acaba, sino que sigue creciendo y expandiéndose mientras haya seres humanos en esta Tierra.
Miré las paredes, y por un instante tuve la sensación de que todos los libros me miraban. Como si estuvieran vivos y me dijeran:
-¡Ven aquí! ¡No tengas miedo! ¡Entra!
De repente sentí hambre, mucha hambre. No de comida, sino de todas las palabras ocultas en esas estanterías. Pero sabía que, por mucho que leyera a lo largo de toda mi vida, no llegaría a leer ni una millonésima parte de las frases que han sido escritas. Porque hay tantas frases en el mundo como estrellas en el cielo. Y cada vez son más, y se expanden constantemente como el espacio infinito.
Pero, al mismo tiempo, sabía que cada vez que abro un nuevo libro, veo un pedacito del cielo; y cada vez que leo una nueva frase, sé un poco más de lo que sabía antes. Y todo lo que leo hace crecer el mundo, a la vez que yo mismo me expando. En un instante había contemplado el mundo fantástico, el mundo mágico de los libros."
La biblioteca mágica de Bibbi Bokken, de Jostein Gaarder i Klaus Hagerup.

Resulta inconcebible, fantástico y “mágico” que 27 letras de un alfabeto puedan componerse de tantas maneras que lleguen a llenar enormes estanterías de libros y que nos introduzcan en un mundo que nunca acaba, sino que sigue creciendo y expandiéndose mientras haya seres humanos en esta Tierra.
Miré las paredes, y por un instante tuve la sensación de que todos los libros me miraban. Como si estuvieran vivos y me dijeran:
-¡Ven aquí! ¡No tengas miedo! ¡Entra!
De repente sentí hambre, mucha hambre. No de comida, sino de todas las palabras ocultas en esas estanterías. Pero sabía que, por mucho que leyera a lo largo de toda mi vida, no llegaría a leer ni una millonésima parte de las frases que han sido escritas. Porque hay tantas frases en el mundo como estrellas en el cielo. Y cada vez son más, y se expanden constantemente como el espacio infinito.
Pero, al mismo tiempo, sabía que cada vez que abro un nuevo libro, veo un pedacito del cielo; y cada vez que leo una nueva frase, sé un poco más de lo que sabía antes. Y todo lo que leo hace crecer el mundo, a la vez que yo mismo me expando. En un instante había contemplado el mundo fantástico, el mundo mágico de los libros."
La biblioteca mágica de Bibbi Bokken, de Jostein Gaarder i Klaus Hagerup.
Us presentem La tortuga de Darwin, de Juan Mayorga, i un article d'Enrique Vila-Matas, extret del llibre Desde la ciudad nerviosa, molt recomanable.
Poemes de la Maria Mercè Marçal.
DE PARAR I DESPARAR TAULA
Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s'obria sola.
S'han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.
El julivert s'ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa
avui no sembla la mateixa casa.
Creix l'orenga i s'enfila per la porta.
La fruita accepta el repte del rellotge.
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)
A l'aigüera vessunya un somni d'aigua
i plou desig a raig sobre la taula.
Amor…(Les set: no véns. Sota la taula
S'amaguen els neguits: Fora de casa
la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.
Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l’aigua.
Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.
Per les escletxes, veus?, fujo de casa,
raiera d'aquest foc que invoca l'aigua.
(Vindràs quan morirà l'hora més sola?)
La fruita perd l'aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula.
res no troba sortida per cap porta.
La nit truca a la porta i ve ben sola:
Desparo taula i nego dins de l'aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.
Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s'obria sola.
S'han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.
El julivert s'ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa
avui no sembla la mateixa casa.
Creix l'orenga i s'enfila per la porta.
La fruita accepta el repte del rellotge.
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)
A l'aigüera vessunya un somni d'aigua
i plou desig a raig sobre la taula.
Amor…(Les set: no véns. Sota la taula
S'amaguen els neguits: Fora de casa
la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.
Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l’aigua.
Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.
Per les escletxes, veus?, fujo de casa,
raiera d'aquest foc que invoca l'aigua.
(Vindràs quan morirà l'hora més sola?)
La fruita perd l'aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula.
res no troba sortida per cap porta.
La nit truca a la porta i ve ben sola:
Desparo taula i nego dins de l'aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.
Maria Mercè Marçal
Ens visita la música encomanadissa de The Corrs, la Istanbul Oriental Ensemble i l'Electric Light Orchestra.
I, com sempre, altres sorpreses, que fan del VEUS un programa amè i entretingut, apte per a totes les edats -ja que no és tòxic-, i molt especial.
P a r l e s
E s c o l t e s
V e u s
Ruth

Aquesta Setmana Santa el programa ve carregat de passió!
Poemes de Federico García Lorca interpretats per Ana Belén; el missatge d'enguany del dia mundial del Teatre, a càrrec d'Augusto Boal; Javier Marías, Carlos Ruiz Zafón, Frank Sinatra, Cindy Lauper i altres sorpreses...
SON DE NEGROS EN CUBA
Cuando llegue la luna llena
iré a Santiago de Cuba,
iré a Santiago,
en un coche de agua negra.
Iré a Santiago.
Cantarán los techos de palmera.
Iré a Santiago.
Cuando la palma quiere ser cigüefla,
iré a Santiago.
Y cuando quiere ser medusa el plátano,
iré a Santiago.
Iré a Santiago
con la rubia cabeza de Fonseca.
Iré a Santiago.
Y con la rosa de Romeo y Julieta
iré a Santiago.
¡Oh Cuba! ¡Oh ritmo de semillas secas!
Iré a Santiago.
¡Oh cintura caliente y gota de madera!
Iré a Santiago.
¡Arpa de troncos vivos, caimán, flor de tabaco!
Iré a Santiago.
Siempre he dicho que yo iría a Santiago
en un coche de agua negra.
Iré a Santiago.
Brisa y alcohol en las ruedas,
iré a Santiago.
Mi coral en la tiniebla,
iré a Santiago.
El mar ahogado en la arena,
iré a Santiago,
calor blanco, fruta muerta,
iré a Santiago.
¡Oh bovino frescor de calaveras!
¡Oh Cuba! ¡Oh curva de suspiro y barro!
Iré a Santiago.
ROMANCE DE LA LUNA, LUNA
La luna vino a la fragua
con su polisón de nardos.
El niño la mira, mira.
El niño la está mirando.
En el aire conmovido
mueve la luna sus brazos
y enseña, lúbrica y pura,
sus senos de duro estaño.
-Huye luna, luna, luna.
Si vinieran los gitanos,
harían con tu corazón
collares y anillos blancos.
-Niño, déjame que baile.
Cuando vengan los gitanos,
te encontrarán sobre el yunque
con los ojillos cerrados.
-Huye luna, luna, luna.
Que ya siento los caballos.
-Niño, déjame, no pises
mi blancor almidonado.
El jinete se acercaba
tocando el tambor del llano.
Dentro de la fragua el niño
tiene los ojos cerrados.
Por el olivar venían,
bronce y sueño, los gitanos.
Las cabezas levantadas
y los ojos entornados.
Cómo canta la zumaya,
¡ay, cómo canta en el árbol!
Por el cielo va la luna
con un niño de la mano.
Dentro de la fragua lloran,
dando gritos, los gitanos.
El aire la vela, vela.
El aire la está velando.
con su polisón de nardos.
El niño la mira, mira.
El niño la está mirando.
En el aire conmovido
mueve la luna sus brazos
y enseña, lúbrica y pura,
sus senos de duro estaño.
-Huye luna, luna, luna.
Si vinieran los gitanos,
harían con tu corazón
collares y anillos blancos.
-Niño, déjame que baile.
Cuando vengan los gitanos,
te encontrarán sobre el yunque
con los ojillos cerrados.
-Huye luna, luna, luna.
Que ya siento los caballos.
-Niño, déjame, no pises
mi blancor almidonado.
El jinete se acercaba
tocando el tambor del llano.
Dentro de la fragua el niño
tiene los ojos cerrados.
Por el olivar venían,
bronce y sueño, los gitanos.
Las cabezas levantadas
y los ojos entornados.
Cómo canta la zumaya,
¡ay, cómo canta en el árbol!
Por el cielo va la luna
con un niño de la mano.
Dentro de la fragua lloran,
dando gritos, los gitanos.
El aire la vela, vela.
El aire la está velando.
Així comença...
"El vell i la mar", d'Ernest Hemingway
"Era un vell que pescava tot sol en un gussi en el Gulf Stream i ja feia vuitanta-quatre dies que no agafava cap peix. Durant els primers quaranta dies l'acompanyava un vailet. Però, després de quaranta dies de tornar de buit, els pares del noi li van dir que el vell estava salao sense remei, que és la pitjor mena de mala astrugància, i el vailet s'embarcà per ordre dels seus pares en un altre gussi on van pescar tres peixassos la primera setmana. El vailet es posava trist en veure tornar cada dia el vell amb el gussi buit i sempre baixava a ajudar-lo a traginar les fluixes enrotllades, o la fitora, l'arpó i la vela plegada a l'entorn del pal. La vela estava apedaçada amb sacs de farina i, recollida així, semblava la bandera de l'eterna derrota."

Bob Dylan: "Like a Rolling Stone"
En el programa d'aquesta setmana rebem la visita de l'Stefano Puddu, membre de l'Associació "El Garbell" del poble veí de La Garriga. L'Stefano ens parla de l'actuació en l'àmbit local; de la necessitat de posar en pràctica tot allò en què creiem ferventment, començant pel que ens és més proper: nosaltres mateixos allà on som i vivim.
Una conversa distesa i interessant amb una persona d'una extraordinària sensibilitat.
A la foto superior veiem l'Stefano flanquejat pels membres del programa. (Foto de Meri Girós).
I a més: Sam Shepard, Nina Simone, Richard Yates, les efemèrides i altres sorpreses.

"Revolutionary Road", de Richard Yates
Actualment en cartellera, la versió cinematogràfica dirigida per Sam Mendes

Benvolguts oients, aquesta setmana comptem amb la presència d'en Rui d'Aleixu, que ens parla d'un conegut seu, l'Hortensius, i ens explica les claus d'un comportament, si més no, una mica peculiar. Parlem de temes candents com el racisme, el nazisme o la llibertat d'expressió.
A la fotografia superior, alguns dels membres del programa acompanyen en Rui d'Aleixu i el bon amic Joan Corderas, que ens va fer d'enllaç per poder contactar amb el convidat.
(Foto de Xavi Capdevila)
I a la Dieta Equilibrada:

"L'inspector", de Nikolai Gógol, al TNC fins el 12 d'abril.
Ruth


El VEUS d'aquesta setmana ve carregat de continguts.
Farem una visita a la ciutat de Nàpols: veurem la seva cara més fosca a través de l'entrevista a ROBERTO SAVIANO que ha publicat el diari El País, i la més amable, amb la curiosa manera de llegir de La napolitana agosarada de JOSEP PALAU I FABRE.
També tindrem la oportunitat d'escoltar el més nou de BRUCE SPRINGSTEEN, el seu nou disc Working on a dream.
Poemes d' Ángel González recitats per ell mateix.
Un nou conte de la col·laboradora habitual del programa, PEPA PERTEJO. Podeu llegir textos seus al blog:
A la Dieta Equilibrada la novel·la guanyadora del Premio Alfaguara 2006: Abril rojo, de SANTIAGO RONCAGLIOLO.

I, com sempre, moltes altres sorpreses!
Enganxa't al VEUS!
Enganxa't al VEUS!

Aquesta setmana passejarem de la mà de la NURIA CLAVÉ, que ens visita per parlar-nos de la seva passió per caminar i per escriure. Una conversa molt agradable amenitzada per una magnífica selecció de poemes feta per ella mateixa. A la fotografia superior veiem a la Nuria flanquejada pels components del programa. A baix, un moment de la gravació.

Si voleu llegir textos de la Nuria, podeu visitar el seu blog:
I, a més, PEPA PERTEJO, LA CLASE, ELVIS PRESLEY, LA SETMANA DELS BARBUTS, PABLO NERUDA... i altres sorpreses.
Enganxa't al
VEUS
(Les fotos són obra de la MERI GIRÓS)
Ruth
Aquesta setmana podem disfrutar del gran contista JOHN CHEEVER, tot un referent per a una pila d’escriptors. Escoltarem el conte “El cuc de dins la poma”, en traducció de Jordi Martín Lloret.
Per a més informació sobre Cheever:
http://es.wikipedia.org/wiki/John_Cheever
Per a més informació sobre Cheever:
http://es.wikipedia.org/wiki/John_Cheever
Així comença...
MADAME BOVARY, de Gustave Flaubert
MADAME BOVARY, de Gustave Flaubert
Érem a la classe d’estudi quan va entrar el director seguit d’un alumne nou vestit com els de ciutat, i d’un bidell que duia un gran pupitre. Els qui dormien es van despertar i tothom es va aixecar com si l’haguessin sorprès treballant.
El director ens va fer seure; després es va dirigir al cap d’estudis:
-Monsieur Roger –li va dir a mitja veu-, li porto aquest alumne perquè se’n faci càrrec. Anirà a cinquè. Si treballa i es porta bé, passarà a la classe dels grans, que és la que li correspon per edat.
El nouvingut, que s’havia quedat en un racó, darrera la porta, de forma que a penes el vèiem, era un noi de pagès, d’uns quinze anys i més alt que qualsevol de nosaltres. Portava el serrell tallat recte, com un xantre de poble, i semblava formal i molt avergonyit. Tot i no ser gaire ample d’espatlles, la jaqueta de drap verd amb botons negres que duia li devia tibar a les cises, i per la boca de les mànigues se li veien uns canells vermells, acostumats a l’aire lliure. Les cames, amb mitjons blaus, li sortien d’un pantaló groguenc molt estirat pels elàstics. Portava unes sabates fortes, mal enllustrades i amb claus.
(Traducció de Lluís Ma. Todó)
VEUS és música, literatura, ficció dramàtica, cinema i sorpreses.
VEUS és gratuït i saludable.
Enganxa’t al VEUS!
VEUS és gratuït i saludable.
Enganxa’t al VEUS!



