Ruth

La setmana de Sant Jordi us declarem el nostre amor pels llibres, tot recordant-vos que aquests dies també se'n poden LLEGIR...

"En el sótano (…) viví un milagro. Por primera vez en mi vida entendí lo que es un libro. Un libro es un mundo mágico repleto de pequeños signos que pueden resucitar a los muertos y darles vida eterna.
Resulta inconcebible, fantástico y “mágico” que 27 letras de un alfabeto puedan componerse de tantas maneras que lleguen a llenar enormes estanterías de libros y que nos introduzcan en un mundo que nunca acaba, sino que sigue creciendo y expandiéndose mientras haya seres humanos en esta Tierra.
Miré las paredes, y por un instante tuve la sensación de que todos los libros me miraban. Como si estuvieran vivos y me dijeran:
-¡Ven aquí! ¡No tengas miedo! ¡Entra!
De repente sentí hambre, mucha hambre. No de comida, sino de todas las palabras ocultas en esas estanterías. Pero sabía que, por mucho que leyera a lo largo de toda mi vida, no llegaría a leer ni una millonésima parte de las frases que han sido escritas. Porque hay tantas frases en el mundo como estrellas en el cielo. Y cada vez son más, y se expanden constantemente como el espacio infinito.
Pero, al mismo tiempo, sabía que cada vez que abro un nuevo libro, veo un pedacito del cielo; y cada vez que leo una nueva frase, sé un poco más de lo que sabía antes. Y todo lo que leo hace crecer el mundo, a la vez que yo mismo me expando. En un instante había contemplado el mundo fantástico, el mundo mágico de los libros."

La biblioteca mágica de Bibbi Bokken, de Jostein Gaarder i Klaus Hagerup.

Us presentem La tortuga de Darwin, de Juan Mayorga, i un article d'Enrique Vila-Matas, extret del llibre Desde la ciudad nerviosa, molt recomanable.






















Poemes de la Maria Mercè Marçal.


DE PARAR I DESPARAR TAULA

Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s'obria sola.
S'han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.
El julivert s'ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa

avui no sembla la mateixa casa.
Creix l'orenga i s'enfila per la porta.
La fruita accepta el repte del rellotge.
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)
A l'aigüera vessunya un somni d'aigua
i plou desig a raig sobre la taula.

Amor…(Les set: no véns. Sota la taula
S'amaguen els neguits: Fora de casa
la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.

Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l’aigua.

Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.

Per les escletxes, veus?, fujo de casa,
raiera d'aquest foc que invoca l'aigua.
(Vindràs quan morirà l'hora més sola?)
La fruita perd l'aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula.
res no troba sortida per cap porta.

La nit truca a la porta i ve ben sola:
Desparo taula i nego dins de l'aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.


Maria Mercè Marçal



Ens visita la música encomanadissa de The Corrs, la Istanbul Oriental Ensemble i l'Electric Light Orchestra.

I, com sempre, altres sorpreses, que fan del VEUS un programa amè i entretingut, apte per a totes les edats -ja que no és tòxic-, i molt especial.



P a r l e s

E s c o l t e s

V e u s

Ruth



Aquesta Setmana Santa el programa ve carregat de passió!

Poemes de Federico García Lorca interpretats per Ana Belén; el missatge d'enguany del dia mundial del Teatre, a càrrec d'Augusto Boal; Javier Marías, Carlos Ruiz Zafón, Frank Sinatra, Cindy Lauper i altres sorpreses...



SON DE NEGROS EN CUBA

Cuando llegue la luna llena
iré a Santiago de Cuba,
iré a Santiago,
en un coche de agua negra.
Iré a Santiago.
Cantarán los techos de palmera.
Iré a Santiago.
Cuando la palma quiere ser cigüefla,
iré a Santiago.
Y cuando quiere ser medusa el plátano,
iré a Santiago.
Iré a Santiago
con la rubia cabeza de Fonseca.
Iré a Santiago.
Y con la rosa de Romeo y Julieta
iré a Santiago.
¡Oh Cuba! ¡Oh ritmo de semillas secas!
Iré a Santiago.
¡Oh cintura caliente y gota de madera!
Iré a Santiago.
¡Arpa de troncos vivos, caimán, flor de tabaco!
Iré a Santiago.
Siempre he dicho que yo iría a Santiago
en un coche de agua negra.
Iré a Santiago.
Brisa y alcohol en las ruedas,
iré a Santiago.
Mi coral en la tiniebla,
iré a Santiago.
El mar ahogado en la arena,
iré a Santiago,
calor blanco, fruta muerta,
iré a Santiago.
¡Oh bovino frescor de calaveras!
¡Oh Cuba! ¡Oh curva de suspiro y barro!
Iré a Santiago.


ROMANCE DE LA LUNA, LUNA

La luna vino a la fragua
con su polisón de nardos.
El niño la mira, mira.
El niño la está mirando.
En el aire conmovido
mueve la luna sus brazos
y enseña, lúbrica y pura,
sus senos de duro estaño.
-Huye luna, luna, luna.
Si vinieran los gitanos,
harían con tu corazón
collares y anillos blancos.
-Niño, déjame que baile.
Cuando vengan los gitanos,
te encontrarán sobre el yunque
con los ojillos cerrados.
-Huye luna, luna, luna.
Que ya siento los caballos.
-Niño, déjame, no pises
mi blancor almidonado.
El jinete se acercaba
tocando el tambor del llano.
Dentro de la fragua el niño
tiene los ojos cerrados.
Por el olivar venían,
bronce y sueño, los gitanos.
Las cabezas levantadas
y los ojos entornados.
Cómo canta la zumaya,
¡ay, cómo canta en el árbol!
Por el cielo va la luna
con un niño de la mano.
Dentro de la fragua lloran,
dando gritos, los gitanos.
El aire la vela, vela.
El aire la está velando.


Així comença...

"El vell i la mar", d'Ernest Hemingway

"Era un vell que pescava tot sol en un gussi en el Gulf Stream i ja feia vuitanta-quatre dies que no agafava cap peix. Durant els primers quaranta dies l'acompanyava un vailet. Però, després de quaranta dies de tornar de buit, els pares del noi li van dir que el vell estava salao sense remei, que és la pitjor mena de mala astrugància, i el vailet s'embarcà per ordre dels seus pares en un altre gussi on van pescar tres peixassos la primera setmana. El vailet es posava trist en veure tornar cada dia el vell amb el gussi buit i sempre baixava a ajudar-lo a traginar les fluixes enrotllades, o la fitora, l'arpó i la vela plegada a l'entorn del pal. La vela estava apedaçada amb sacs de farina i, recollida així, semblava la bandera de l'eterna derrota."




Bob Dylan: "Like a Rolling Stone"